De sota, cavall i rei :: Una carrera de fons

La Mina és coneguda, com moltes zones perifèriques de les grans ciutats, com un barri amb dinàmiques econòmiques marginals i un gran mercat negre de la droga. A l'anterior article parlàvem "del mercat" i de les seves xarxes, avui parlem d'una peça clau en aquest engranatge, els consumidors.

 

 

Aquest article el vam plantejar en un inici, com un seguit d'entrevistes a persones que actualment estan consumint. Al llarg d'aquests dos mesos de posar-nos en contacte amb aquestes, hem recollit forces vivències de persones molt diferents que ens han anat explicant el seu dia a dia, com han arribat fins on són i com veuen el seu futur.

Amb tota aquesta informació recollida, hem escrit aquest relat. Un "conte" que narra en primera persona el dia a dia de molts. Un personatge fictici que encarna a moltes de les persones que ens hem trobat i que pretén explicar un dia a dia anònim. Ens hem adonat però, que hi ha tants contes com persones que consumeixen, ja que les situacions són molt diverses. Hi ha un imaginari col·lectiu del "yonqui", com una persona sense recursos ni estudis que deambula pels carrers, però la realitat és força més complexa, i el consum afecta totes les classes socials, inclús la de gent amb carrera i feina estable.

 

Una carrera de fons

Em desperto de cop, últimament em passa, tinc un somni recurrent, sóc dalt d'un edifici i en un pas en fals caic des de la teulada al carrer, em desperto just abans d'impactar a terra. Estic suant i tinc el cor accelerat, però no m'espanto, és l'etern despertar de quasi cada dia.

Miro al meu voltant, a vegades no recordo on he dormit i em costa uns minuts situar-me. Avui sóc a casa el Toni, un company de l'escola que viu a una casa heretada de la família i de tant en tant em convida a dormir, entre la gent del barri ens hem de donar un cop de mà, no?

Marxo de pressa, com sempre, no sé ben bé perquè, però vaig accelerar. Em dic Javier, tinc 32 anys, des de fa 7 anys consumeixo heroïna per via intravenosa 3 cops al dia i he sobreviscut a dues sobredosis.

 

Quan tenia 15 anys vaig començar a fumar porros i sortir amb els amics del barri. Al principi era un joc, una forma d'evadir-me dels problemes de casa. Vaig néixer en un barri treballador dels afores de Barcelona, a casa no passava res d'extraordinari, els pares eren bona gent, sempre treballant per tirar els fills endavant, però jo aleshores no valorava aquestes coses, preferia estar al carrer amb els amics i no pensar gaire.

De les tardes al parc vaig passar a les festes nocturnes, allí amb els amics jugàvem amb coses noves, la cocaïna o l'èxtasi. Al principi només era els caps de setmana, per divertir-nos, després es va convertir en el pa de cada dia. Vaig deixar d'anar a l'escola i començar a fer algunes feinetes que em donaven 4 duros per poder fer-me les meves festes.

Amb 25 anys vaig començar a sortir amb una noia, la Laura. A la meva família no els hi agradava, però jo em vaig enamorar, si és que a l'amor se li pot dir així. La vaig conèixer per un amic, ella era 3 anys més gran que jo i em va ensenyar noves formes d'evadir-me, just aquí va ser quan l'heroïna va començar a formar part de la meva vida, o millor dit vaig començar a renunciar a la meva vida per ella.

Surto del pis amb les meves 4 coses, una bossa esportiva on porto la roba i una ronyonera vella amb la documentació i uns quants euros. Agafo el metro i me'n vaig cap al centre comercial Diagonal Mar. Al seu gran supermercat sempre aconsegueixo agafar 4 coses de menjar, que amb una mica de sort una veïna del carrer Mar em comparà per la meitat del seu preu, abans de pujar a comprar la dosis d'avui. Últimament està complicat comprar al barri, hi ha hagut moltes "redades" i s'ha d'anar amb compte.

Després de comprar la "postura" me'n vaig "al local". M'hi sento tranquil allí, és un equipament del barri on ens podem anar a punxar de forma segura, sempre hi ha un sanitari que t'acompanya no només com a consumidor, sinó també com a persona.

Un cop allí el ritual és sempre el mateix: demano aigua i una"cassoleta" (un "tap" per fer la barreja del tòxic amb l'aigua), una "xuta" americana (xeringa), la goma, el filtre i els alcohols. Entro al box, agafo les tisores per tallar la "postura", poso la droga a la cassoleta amb una mica d'aigua, ho remoc amb l'èmbol i tot seguit ho escalfo amb un encenedor per sota, perquè tot es dissolgui. Poso el filtre, una mena de cotó, dins la barreja i amb l'agulla absorbeixo la dosi. Pressiono la part superior del braç amb la goma, així les venes es veuen més, un cop trobada la vena m'injecto el "xute" i per uns minuts comença l'evasió.

Quan el local està tancat o hi ha massa gent vaig a les vies del tren, un lloc apartat del barri on no "molesto a ningú". La veritat és que les vies no és un lloc gaire acollidor, més aviat és l'abocador del barri, el lloc on i van les coses i la gent que no es volen a altres indrets. És el forat on s'amaga la vergonya que aquesta societat no vol veure, el pou on dormitegen i malviuen les persones que no hem encaixat, o no ho hem sabut fer millor. A les vies sempre procuro anar acompanyat, o trobar-me amb algú altre, pel que pugui passar.

 

He pensat en sortir d'aquest món tantes vegades, de deixar-ho tot i començar de nou, però no me'n he en sortit. Malgrat estar envoltat de gent, em sento sol, ja no em queda ningú, ni tan sols la Laura, amb qui vam tenir una relació plena de crits, retrets i nits que no recordo per l'excés d'heroïna.

Fa quatre mesos vaig entrar a una comunitat terapèutica, per començar després un tractament per desintoxicar-me, però només vaig aguantar 3 dies, no podia més. Em sentia claustrofòbic entre les parets que m'anunciaven un futur, i ho vaig deixar perdre, perquè no sóc capaç d'interpretar el meu futur.

Després de passar pel "local" demano hora per poder dutxar-me i posar roba neta, sóc un toxicòman, però encara em queda dignitat. Amb una bona dutxa, una bona afaitada i roba neta semblo un altre, encara que només sigui per uns dies. Sento que al "local" sóc algú amb noms i cognoms, al que no es jutja per consumir, sinó que se'm mira com algú que encara pot fer moltes coses en aquesta vida. Suposo que sóc jo el que m'ho he de creure. Ben aviat tornaré a provar-ho.

A l'hora de dinar me'n vaig a un menjador social del Besòs, un lloc ple de gent diferent, però on puc omplir la panxa. Les tardes són sempre iguals, el cos em comença a demanar una nova dosi i la carrera de fons torna a començar, aconsegueix diners, busca droga, col·locat, etc.

El pitjor per mi són les nits, sembla com si la foscor s'emportés el poc seny que em queda, com si amb la foscor, de cop, es despertessin les pors que han estat adormides durant el dia.


 

Torno al barri on vaig néixer, esperant trobar-me algú. La meva mare ja no m'hi vol a casa, normal, l'he fet patir molt, li he robat tantes vegades el poc que teníem, només per uns minuts de plaer, han estat tantes les baralles, els crits, els plors, la impotència... Ningú es mereix això, però malauradament la droga no coneix de bones o males persones, de pobres o rics, no distingeix per colors de pell ni llocs de procedència, la droga arriba i s'instal·la com una més de la família, i suposo que el que més m'enfada, és que nosaltres, els "yonquis" som l'últim esglaó d'un negoci endèmic que afavoreix a uns quants i destrossa la vida a molts d'altres.

 

 

Agraïments als professionals dels diferents serveis que ens han obert les portes.

Fotografies de : Ester Molera

 

desdelamina.net

logo_ddlm.pngAdreça: Carrer Mar s/n

Telèfon: 933 811 578

Correu electrònic: info@desdelamina.net

Web: www.desdelamina.net

Xarxes socials:

- Facebook: @desdelamina

- Twitter: @desdelamina

Descripció del servei: Projecte de dinamització comunitària nascut al 2003 i encarregat de crear un canal de promoció de la vida al barri, on tothom pugui participar-hi.

Comentaris

m'ha encantat l'article per la seva forma d'exposar la realitat social i humana d'una persona tòxicomana, lliure dels estereòtips als que estem tant acostumades i que estigmatitzen a aquestes persones. Acabo de descobrir aquesta web i trobo que és molt necessària per ajudar a conèixer la vida a la mina, gràcies per la feina que feu.

Abans de comentar...

L'espai per als comentaris als articles publicats és un espai per a la discussió, raonament i reflexió dels temes tractats en el mateix article. Agraïm que estiguin escrits correctament i no es permet l'ús indiscriminat de les majúscules o del anomenat llenguatge SMS.

No hi ha espai per a les faltes de respecte, insults i/o descalificacions gratuïtes

Per a comentar cal fer servir una adreça de correu electrònic vàlida, (que no serà publicada, però pot servir per posar-nos en contacte). Si aquesta adreça és incorrecta o falsa els teus comentaris seran esborrats.

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.